Adeu al 2009!!!

Avui, últim dia de l'any 2009 toca fer memòria i recordar com ha anat tot aquest any. La veritat, crec que ha estat un any d'aprenentatge bastant bó. La experiència de poder estar aquest any (però la temporada ja passada) amb un senior masculí a primera catalana segur que no l'oblidaré, em va fer aprendre molt sobre el bàsquet masculí a nivell d'entrenador. Gràcies Marc per deixar-me compartir amb tú aquesta temporada, tot i que el final no va estar el que haguéssim volgut. Amb les sots-21 femenines la temporada com es preveia va ser complicada (he tingut algun any fàcil amb femenins?? diria que no!! ). Tot i així, crec que inclús va anar millor que el pronòstics més optimistes.

I la temporada qué hem començat, la 2009-2010?? Doncs... intentem seguir treballant, tenim feina per davant i fins ara, no em queixaré. Content amb les cadets, primer objectiu aconseguit, ara falta seguir pujant la montanya, sense presses, però sense aturar-se, que el camí és molt llarg!!!

I que puc dir del senior femení?? A pesar de tots els problemes, estudis, malalties, lesions, seguim tirant endavant, només ens ha faltat una mica de sort en partits puntuals i parlaríem d'estar optant a metes més altes, però aquesta temporada tocava "reflotar" el senior femení a LLinars, i en eso estamos!!!!

I com sempre, donar les gràcies, aquesta vegada primer a la meva familia per ajudar-me en els moments complicats, en animar-me perquè segueixi endavant a pesar dels problemes i quan he tingut problemes per desplaçar-me tant als entrenos com als partits. Moltes gràcies per ajudar-me (sort que us tinc!!!)

I també, donar les gràcies a la gent de LLinars (presi i companyia) per aguantar-me un any més amb tots ells i fer-me sentir com a casa!!! Moltes gràcies!!!!

Què li demano al 2010?? potser arribar al dia 31 del proper any i poder tornar a escriure explicant que tot segueix molt bé, i que seguim endavant!!!

Salut i força a tots per l'any 2010!!!!!!!!!

cadet!!!

Al finalitzar l'anterior temporada no tenia clar on començar aquesta, estava rumiant inclús canviar d'aires, però havia vist jugar un parell de cops un equip de LLinars i em va agradar la idea de poder entrenar. M'ho van oferir i així vaig decidir no acceptar altres ofertes que em poguessin fer. Aquest equip és el cadet femení!!!

No son d'un nivell important però no m'importava, tenien alguna cosa per la qual em vaig sentir amb ganes de poder-les agafar i entrenar-les. Després d'uns mesos amb elles crec que ja he descobert que era allò que em va atraure i senzillament, les ganes de millorar, aprendre, passar-s'ho bé jugant a bàsquet, i gairebé el més important: són un bloc!!

Venien de jugar en uns nivells molt baixos i aquest any ens vam proposar pujar aquest nivell, després de 2 temporades (en diferents categories) jugant en C2, aquest any les van posar a jugar la fase previa en nivell B. El tema és que no ha anat malament, finalment aquest any jugarem en B1, crec que un canvi bastant important, inclús ni nosaltres mateix ens ho pensàvem, ens conformaven amb un nivell intermig entre els dos, però si la situació s'ha donat així, benvinguda sigui!!

Aquest canvi no em suposa cap medalla per mi, si algú es mereix aixó son elles que en cada partit i entreno intenten demostrar que s'han guanyat el dret a jugar al nivell on són. Simplement intento dedicar-me a ensenyar i fer millorar a totes elles. Tot aixó no seria posible si elles no possesin de la seva part, i d'aixó no tinc cap queixa. Encara falta molt camí per davant, acaben de començar un trajecte molt llarg i dur, però amb la motxila plena de confiança que els hi farà pujar muntanyes. El nivell d'aquestes muntanyes?? No ho sabem!! Com diu un proverbi coreà:

- Por muy alta que esté la cumbre, siempre está por debajo del cielo, todo aquel que se la proponga podrá alcanzar, en cambio el que no lo intente dirá que la montaña está muy alta!!

Així que aprofito aquest escrit per animar-les i per dir que a seguir currant i trobaran la seva recompensa!!!

Parlar per parlar!!!

Hi ha una cosa que m'emprenya molt i és que la gent parli per parlar. Dic parlar peró puc posar parlar, comentar, criticar, i tot aixó sense coneixement. Cert és que estem en democràcia i cadascú pot dir el que li sembli, pero a veure, si aquests comentaris van dirigits a mi potser els escolti i li doni importància si venen de gent de la que considero que saben del tema i que em poden servir per millorar, però si aquests comentaris són de gent sense coneixements i que l'únic que sembla és que vulguin fer mal perquè no tenen altra cosa que fer, senyors, si us plau, no perdin el temps!!!

Sempre ho dic, i crec que ho diré, el bàsquet femení comparat amb el bàsquet masculí és molt diferent, tothom coneix el masculí, tothom veu partits de bàsquet (ACB, NBA) pels seus televisors cada setmana, però de bàsquet femení gairebé res. És un mon desconegut per moltíssima gent!!! Com aixó és així alhora de veure un equip femení el volen comparar amb un masculí, i no es poden comparar, bàsquet masculí és un mon, bàsquet femení un altre.

La setmana passada encara vaig al.lucinar més amb aquestes coses, aquesta vegada em van fer un comentari comparant el meu senior femení (un equip nou creat aquest any, amb jugadores joves i en formació) amb un equip de LF2 dient-me: boten massa, juguen lent, he vist a tal equip (no diré el nom que em van dir) i tot ho fan molt més ràpid!!! Per favor, conèixer i saber on ets en cada moment crec que és una de les coses més important i no voler comparar amb equips de molt més nivell o inclús amb equips masculins. Com ja he dit parlar per parlar sense coneixements!!!!!!!!!!!!!

Endavant Mar!!!

Coincidències de la vida, a través del Facebook vaig descobrir farà una mica més d'un any que tinc una cosina que li encanta el bàsquet i que hi juga. Enseguida vam començar a parlar i crec que ella és va sorprendre la de coses que jo podia saber del bàsquet femení de Badalona, e inclús coses de l'equip on ella jugava la temporada passada, a Minguella. Per suposat en quan vaig tenir ocasió la tenia que anar a veure, sense saber com ho faria, si era bona o dolenta, només sabia que jugava a tercera catalana, pero una persona com jo que no descansa de bàsquet femení no podia passar d'anar a veure jugar un familiar.

Quan vaig anar-hi, gairebé no ens coneixiem, haviem parlat alguns cops per internet i aquell seria el primer dia que l'anava a veure jugar. Increible!!! Segons ella, va jugar un mal partit, segons el meu punt de vista, vull jugadores com ella en els meus equips, jugadora amb caràcter, valenta, lluitadora i amb molts bons fonaments en tots els sentits. Només la vaig veure un cop i ja vaig tenir prou. La meva primera frase quan vam poder parlar va ser: Mar, jo et fitxaria per qualsevol equip femení que jo portés!!!! Ella exigent com és, potser no em creia, seguia pensant que no havia jugat bé, que encara ho podia fer millor i només amb aquesta actitud de millora i lluitadora em tenia convençut.

La vaig seguir veient alguns partits més, quan podia, i amb dies millors, dies pitjors, però ho seguia fent com el primer dia que la vaig veure!!!

Al final, tot aixó que jo veia d'ella i que potser ella no m'acabava de creure ha tingut el seu premi. Aquesta temporada, amb només 19 anyets ha passat de jugar de tercera a primera catalana. I com no, vaig estar al seu primer partit de debut amb el seu nou equip!!!!!

Simplement, la constància, les ganes de millorar, l'autocrítica i un munt de factors més fan que la gent acabi estant on s'ho mereix. Desde aquí, seguir-te animant a que ho segueixis fent així, que saps que en mi tens una ajuda per quan ho necessitis, e igual que jo la tinc en tú, i que ENDAVANT!!!

gent dels cursos

Una de les coses que em fa sentir més content és haver fet els cursos d'entrenador perquè m'han servit per algunes coses, una d'elles començar a saber coses sobre el món del bàsquet desde el punt de vista d'un entrenador i una altra cosa, conèixer a gent que li agrada el bàsquet com a mi i que han resultat ser bons amics.

Han estat diferents cursos i molta gent, d'alguns s'ha perdut el rastre, d'altres encara seguim en contacte. No començaré a posar noms perque segurament em deixaré un munt, però si que m'agradaria recordar a dues persones que són amb les que més sovint estem en contacte.

Un d'ells ens vam conèixer al curs d'iniciació, vam coincidir que sèiem al costat i que a l'hora de fer unes pràctiques estàvem al mateix grup. Qui m'anava a dir que aquell noi amb el cap tot rapat, baixet i amb una genollera acabaria sent un bon amic?? jajajajajaja. Si Òscar, parlo de tú. Després d'alló vides paraleles als cursos, vam fer primer i segon nivell i la majoria dels clínics, inclús vam arribar a jugar uns partits junts al mateix equip, increible!!! Encara tenim unes sortides pendents, no se m'oblida, però gràcies per tot senyor, un plaer tenir-te com amic, i que segueixis currant com ho fas al Bam. (per cert, quan cobres, tu?? :-p )

Després hi ha un altre noi que el vam conèixer a la residència Blume quan fèiem primer nivell, èrem dels primers en arribar i abans d'entrar ens esperàvem a les escales del pabelló parlant. Ara et toca a tú Xavi, vam anar també a clínics i a fer el segon nivell. Gràcies a tú em van obrir les portes per poder entrenar fora de Badalona, i tot que al final la cosa no va anar gaire bé, si estem on estem ara t'ho he d'agraïr a tú. Molta sort per Montornés, sé que ho estàs fent de conya, i montar un club nou no es gens fàcil, saps que us vaig seguint i la cosa crec que et va molt bé. A seguir currant, senyor!!!! Per cert, tot i que no estigui al teu club, gràcies sempre per recordar-te de mi i voler que estigui formant part del teu projecte!!!

Després hi ha molta més gent, molt bona gent, de la que també em recordo. Si comencés a escriure potser no acabaria de posar noms, però per tots aquells que llegeixin el meu blog i hagin estat amb mi molta sort tant en la vida com en aquest mon tan meravellós com és el bàsquet!!!!

ànims pel sènior femení

Bé, intento anar escrivint almenys un cop per setmana però l'anterior no ho vaig fer, peró d'avui no passa. Avui m'agradaria parlar del sènior femení. Sempre ho dic, i ho diré, quan jugava a Badalona va haver-hi una temporada que el sènior femení del C.B. Pere de Tera, club en el que jugava, va disputar fases per pujar de tercera a segona catalana, el rival que els hi va tocar?? El C.B. Llinars. Cap a LLinars vam anar a animar al nostre femení, va ser el primer cop que vaig trepitjar el pabelló de Llinars, vam anar amb tambors i amb ganes de fer molt xivarri. El partit va acabar empatat i al dia següent a Badalona va guanyar el Llinars, tot i així els dos equips la temporada següent van pujar a segona. Les noies del club i els entrenadors sempre recordaven el bon ambient, i el bon rotllo que es va crear amb la gent de LLinars. A l'any següent, a segona catalana, no van coincidir al mateix grup, però sí que al LLinars li va tocar jugar al mateix pabelló, jugant contra la Ronda. Jo m'enrecordo haver vist un tros d'aquell partit, veure un sènior femení del LLinars jugant a segona catalana!!!

Actualment, per coincidències de la vida, em trobo que després d'unes temporades s'ha tornat a formar un sènior i sóc jo l'entrenador. He passat d'estar en el pabelló animant a l'equip contrari del Llinars a portar jo l'equip!!! Increible!!!

Després d'algunes temporades sense tenir un equip, aquest any s'ha tornat a fer, és complicat, tenim gent molt jove, però per algun costat s'havia de començar i el primer pas ja està fet, ara només cal treballar i que poquet a poquet tiri endavant. Desde aquí m'agradaria agrair a les noies el fet de formar part d'aquest projecte, que entre la gent que ens preocupem pel bàsquet femení tirarem aixó endavant. Sabem que els inicis són complicats i si a sobre, ens toca un grup de gent veterana, o molt veterana, encara ho tenim més complicat. Tot i aixó, animar a les noies, us he vist en un plaç de 3-4 dies de fer-ho increiblement bé en un partit a no tenir el dia en un altre. Però noies, si un dia les coses han sortit, aixó vol dir que es poden tornar a fer i no em penso rendir fins que ho torni a veure, i no només un altre dia, sino amb continuïtat. Ho vaig dir al meu primer escrit i ho torno a posar, crec que hi ha matèria prima per treballar, però també penso que aquesta matèria encara ha de deixar-se aconsellar i ser més manejable per poder arribar molt més amunt.

Així, em torno a repetir, ànims per tot l'equip (no començaré a posar noms, pero elles ja saben qui son) i entre tots ho aconseguirem.
Per cert, un secret que me l'he guardat per mi, que crec que és de les coses que encara no havia comentat: m'agradaria d'aquí un temps tornar a veure un sènior femeni del C.B. LLinars a segona catalana!!!!!!!

diferenciar el rol de jugador al d'entrenador

Avui m'agradaria parlar sobre el fet de la diferència de rols que ha de tenir una mateixa persona quan és jugador i quan és entrenador. Moltes vegades el fet de portar una cosa a l'altra banda pot portar molts problemes i considero que són dos àmbits diferents i que un no hauria de barrejar.

Com a jugador et deus a un equip, tens un entrenador el qual tens que obeïr, fer les coses que et digui que has de fer, i aquesta és la teva missió. Un entrenador quan agafa un equip ha de tenir unes idees sobre que fer amb l'equip que té i les ha de dur a terme. En el fons, si la cosa no va bé, a qui es carregaran serà a ell, i miraran de posar un altre. Per tant, els jugadors són només peces en mans de l'entrenador, que la única missió que tenen és fer complir les ordres de l'entrenador. Fins aquí tenim clar el rol a complir quan un és jugador, ara bé, moltes vegades aquest mateix jugador també pot portar altres equips, fer funcions d'entrenador i tenir les seves idees de com fer les coses. Aquí és on comencen els problemes, aquests es produeixen quan potser no s'està d'acord amb les ordres que et diu el teu entrenador, ja que potser tú a l'equip on entrenes ho faries d'altra manera.

Als meus inicis com a entrenador també jugava a bàsquet, potser, inclús habia arribat a considerar que l'entrenador que tenia no servia, per mi, podia ser dolent, ens intentava explicar que féssim coses que a mi m'havien ensenyat que no es devien fer així, però era l'entrenador i és qui manava. Podia fer dues coses, o fer el que ell em manava (tot i que considerés potser no la millor opció en aquell moment) o fer el que jo creia convenient, però, teniem un problema, això no era el que l'entrenador m'havia manat, per la qual cosa, senyor, a la banqueta!!!!! Em vaig poder adonar que no debia barrejar rols, que com a jugador em devia a l'entrenador que tenia i que havia de fer el que em digués, i que com a entrenador ja ensenyaria als meus jugadors de la forma que jo creia que era com es tenia que fer.

Desde que sóc entrenador, aquest fet amb jugadors també m'ha passat, parlo en general i no vull només centrar-me en l'actualitat. Comento la meva experiència i és aquesta. Crec que existeix gent que aixó no ho diferència, i creuen que només el que ell pensa està bé, pero se n'oblida del més important, quan ets a pista, quan ets jugador, no estàs allà per fer el que tu creguis, estàs allà per fer el que et diuen (tant et sembli bé o malament) i d'aixó no se n'adonen.

M'agradaria que amb aquest comentari fer pensar a la gent si és troba en aquesta situació (són jugadors i entrenadors) si intenten diferenciar o si, en el fons, fiquen la seva part entrenadora dins de la part jugadora, en contra dels comentaris que pugués fer l'entrenador.

en categories petites: formació o competició???

Suposo que aquesta pregunta pot ser un tema de debat per molta gent, i si que m'agradaria que la gent que llegís aixó comentés que els hi sembla. Personalment no tinc cap mena de dubte, en categories petites toca formació.

He viscut els dos àmbits i cada vegada he tingut clar que s'ha de formar i no competir. Durant els anys que vaig estar entrenant a futbol portant equips petits (benjamins, alevins) no tenia tants coneixements com puc tenir ara i clar, dir-me que he de portar un equip i tenir que enfrontar-me al Barça, l'Espanyol, etc. per mi era una cosa de molt orgull, i ho estic d'haver-ho fet, però crec que al club on hi era els importava més salvar una categoria (no baixar) i mirar de competir abans que formar, i estem parlant de nens d'11 o d'12 anys. Tenies aquests partits i no podies fer jugar a tots els nens ja que potser tenies algun d'un nivell una mica més inferior a la resta i si el posaves a jugar podies perdre el partit. Però a veure, com li pots dir a un nen, que potser l'única oportunitat que tindrà a la seva vida d'enfrontar-se a un equip com el Barça que no pots jugar perquè ets més fluixet i hem de guanyar el partit?? Quan ho vaig començar a veure d'aquesta manera els resultats suposo que no eren els esperats per part del club i van decidir substituir-me. Tot i que les maneres de fer-ho van ser de lo pitjor, encara els hi hauria d'estar agraïts per obrir-me els ulls i l'oportunitat de poder pasar-me al bàsquet.

Desde aleshores ho tinc claríssim, en categories petites formació!!!!! En el fons crec que molta gent no ho veu així, sobretot molts pares que veuen els partits del cap de setmana dels seus fills només amb l'objectiu que s'ha de guanyar i quedar campions.

Considero que el resultat ha de ser molt secundari, així com el nivell on estigui ubicat l'equip (nivell A, B, C). L'important és l'aprenentatge, la millora dels nens i no el fet d'anar a guanyar un partit de qualsevol manera. A les cadets del meu equip els hi dic que el resultat no m'importa, que podem guanyar un partit i no sortir content de com ho han fet, o perdre un partit i sortir content de com ho fan. Crec que intentar fer les coses de la millor manera possible pot portar com a premi guanyar un partit, però és aixó, un premi al haver intentar fer les coses bé i estar superior al rival, però també pots perdre un partit i fer-ho bé (potser l'altra equip encara ha estat millor). Segueixo dient, no ens hauria d'importar els resultats i si veure una millora en el joc del nostre equip. El jugar en un nivell o un altre tampoc és important, tant sols ens ha de servir també per millorar i buscar algun grup més homogeni on els nostres jugadors s'hagin d'esforçar per intentar superar-se, estar en un grup on guanyes tots els partits de molts punts crec que tampoc ajuda, i si buscar un nivell on provoqui un esforç al nostre equip.

Concluint, el guanyar un partit (inclús un campionat) ha de ser un premi fruit del treball ben fet, d'aconseguir fer millorar i que sobretot els teus jugadors aconsegueixin aprendre i com no pasar-s'ho bé. Però aixó si: FORMACIO!!!!

Compromís!!!

Avui crec que toca parlar d'aquesta paraula: compromís!!!! Considero que per fer la majoria de coses en aquesta vida s'ha de tenir un compromís, i en l'àmbit de l'esport d'equips és una de les coses més important. Un jugador quan decideix jugar a bàsquet i vol venir a entrenar i jugar amb un equip, en principi ho fa per la seva pròpia voluntat, perquè li agrada l'esport i ho vol practicar, però ha de pensar que quan comença la temporada, se li dona una fitxa per signar, aquesta signatura tot i que per la gent no ho sembli, és un compromís, no tant sol per ell, sino un compromís vers l'entrenador, el club, i vers els seus companys. Aixó comporta el fet de venir a entrenar i si l'entrenador ho considera oportú als partits.

Podem entendre que la gent treballa, estudia, i que ha de fer un esforç per compaginar-ho, però si una persona agafa aquest compromís és perquè creu que ho pot fer i ha d'intentar complir. Es poden donar casos de limitacions a l'asistència per aquests motius, però en el fons inclús es poden entendre. El que ja no és pot entendre són motius injustificats, o motius podiem dir festius. Alguns dinars, sopars, excursions d'àmbit lúdic, sortides de nit, crec que a tothom ens pot agradar, però també hem de saber si ho podem fer o no. Una persona compromesa amb allò que ha firmat a principi de temporada hauria de saber que potser durant la temporada aquestes coses les haurà de limitar o buscar dates on no hi hagin partits per fer-les. El fer-les crec que el consideraria una falta de respecte vers la gent de l'equip i de l'entrenador, ja que com he dit a tothom li agradaria sortir.

També m'agradaria incluir en aixó del compromís el fet de que un jugador estigui lesionat, compromís és que tot i que pogués està lesionat assistir als entrenos i als partits. Depenent de la lesió, potser pot entrenar, no fer algunes coses, però si unes altres, pero molta gent és de la que diu: estic lesionat, no vaig a entrenar!! Crec que aixó et demostra el grau de compromís que té en un equip. La gent que en el fons li agrada es presenta, intenta veure als entrenos perquè segur que pot aprendre alguna cosa, o depen de la lesió, inclús entrenar. Als partits igual, potser és una lesió més greu i no podrà jugar, peró si venir als partits i animar a l'equip. Diria que aixó cada vegada s'està perdent i només et demostra la gent que realment l'importa l'equip, el bàsquet, i la gent que podíem dir que venen per "obligació"

una titulació= bon entrenador???

Diria que en tot l'àmbit esportiu, i sobretot en esports que arriba a moltísima gent, cas del futbol, el bàsquet, etc. la gent que veu aquest esport creu que ho sap tot sobre el mateix i pot opinar, pot comentar, pot donar la seva versió de com fer les coses, de que seria lo millor segons ell. Però en el fons, saben realment????

Em centraré en el bàsquet, com no, per dir que és molt fàcil opinar sobre un partit desde la grada d'un pabelló, veient un partit per la tele a casa, però sabeu el que és estar assegut en una banqueta i haver de dirigir, de portar un grup???

Desde la meva humil opinió, us aseguro que no és fàcil, bastant complicat diria jo. Crec que en el fons com tot, si un vol aconseguir alguna cosa en la vida ha d'estudiar, s'ha de preparar, empapar-se del tema i posar-li molta voluntat per mirar de fer les coses bé. És molt bonic treure't un títol, que et donin un diploma i tenir-lo penjat a l'habitació del teu despatx, o de la teva habitació, pero arriba un dia, te'l mires i dius: -aquest paper diu que sóc entrenador, pero ostres, la gent no sap si ets bon entrenador o no!!! A partir del moment que aconsegueixes aquell tros de paper ara et toca a tú demostrar-ho, i personalment us puc assegurar que inclús persones amb més titulació que jo no m'ho han demostrat.

Considero que estic aprenent i he de seguir fent-ho, que de moment no puc dir que sóc un bon entrenador perquè aixó un s'ho ha de guanyar, ha de fer mèrits i demostrar-ho i que estem en el camí d'almenys intentar fer-ho, però sempre intentant ser humil i no considerar-se millor que ningú altre, cadascú té un camí que seguir sense mirar als costats.

Concluiria responent a la pregunta del titol d'aquesta entrada, no crec que una persona amb titulació d'entrenador pugui ser un bon entrenador, molts factors depenen simplement per poder-se anomenar "entrenador", pel que qualsevol persona que vulgui ser entrenador hauria d'empapar-se de molt bàsquet, de preguntar molt, de tenir els ulls ben obert en tot, i de no tancar-se en banda pensant que ja ho saps tot, perquè mai saps prou!!!!!!

Conclusions d'avui

Tenia bastant clar que existeixen moltes diferències entre el bàsquet masculí i el femení, i partit a partit no faig més que corroborar que aixó es veritat. Avui amb el partit amistós disputat amb el meu equip ho he tornat a veure. Em quedo amb una frase que he escoltat que era: la gent no se n'adona que és més complicat pitar un partit de noies que un partit de nois.

Si per un àrbit ja li pot ser, si passa com ens passat avui que en un partit amistós on volíem tenir un àrbit que al final no s'ha presentat i ha de pitar qualsevol persona , doncs que la cosa pot degenerar. Un equip pot defensar fort, ser agressiu, però si aquestes coses no es paren a temps, aixó pot anar a més i acabar sent una batalla campal. Considero que s'ha de jugar a bàsquet, que es pot jugar fort, agressiu, que poden haver-hi cops degut a xocs, a no arribar a temps a diferents punts però no amb esgarrapades que t'ocupen tota la part abdominal o provocacions verbals, per exemple.

Crec que de cada partit s'ha d'apendre alguna cosa, que contra cada equip que jugues t'obliga a aprendre a utilitzar uns fonaments (hi hauran equips que et faran press individual a tota pista, que estaran 40 minuts en zona, que buscaran fer traps...), i el meu equip tot i que juguin com a seniors, encara estan en formació, i són coses per aprendre. Em sento content amb la matèria que tinc, que estan per pulir, és cert, però no em fa por, em motiva a seguir entrenant, així com espero que elles estiguin pel tema de venir als entrenos amb ganes de millorar.

Per acabar no tinc cap dubte, que a pesar de les diferències entre el bàsquet masculí i femení, sóc un total defensor del bàsquet femení, diferent als nois, però molt enriquidor e increible!!!

Un inici

Hola a tothom, obro aquest blog amb la idea de poder anar posant els meus pensaments, vivències, comentaris sobre l'esport que actualment em té agafat i del que no vull sortir.

Vaig començar en aquest mon de casualitat, venia de practicar un altre esport, de pasar una situació personal complicada i al club C.b. Pere de Tera em van donar la oportunitat de deixar-me entrenar primer amb el senior, després fitxar i poder començar a disfrutar del mon del bàsquet. Unes temporades després vaig decidir també pasar-me a fer d'entrenador ja que ho feia però en un equip de futbol. En aquest sentit, he de donar-li les gràcies al Ignacio Gómez, president i "alma mater" del club per donar-me la oportunitat de poder començar a fer d'entrenador al club. A partir d'aquell moment, només he intentat aprendre, millorar, gaudir i sobretot (a pesar de tot) pasar-m'ho be.

Actualment estic lluny de casa, ho reconec, però quan un està agust en un lloc i creu que encara té coses per fer, doncs no importa les distàncies. Aprofito també per donar-li les gràcies a la gent de Llinars per confiar en mi, aguantar-me, i donar-me la oportunitat de seguir aprenent, i de poder entrenar.

Be, crec que es un bon inici pel blog, espero seguir escrivint i anar explicant moltes més coses.